Juno Art
dimecres, 29 d’agost del 2018
Vet aquí una vegada.....
Expliquen que fa molt temps hi havia un rei anomenat Schahriar, qui era capaç de governar la terra, el mar i els cels.
Un dia, quan va tornar de caçar, Schahriar va descobrir que la seva esposa ho enganyava amb un dels seus esclaus. No va poder creure el que veia i va matar a la seva esposa immediatament.
Llavors, cada vegada que parlava de les dones deia: "Amic, no creguis en les dones. Riu-te de les seves promeses..."
Schahriar creia que les dones eren ingrates i infidels.
Es dormia cada nit amb una jove diferent i amb prou feines clarejava li tallava el cap. Odiava tant a les dones, que les mares del poble tenien por de tenir filles que poguessin sofrir a les seves mans.
Un dia la jove filla del visir, Sherezade, va decidir protegir a les dones joves de les mans del malvat rei. Li va pregar al seu pare que per favor l'entregués com a esposa al rei Schahriar. El bon visir va acceptar la petició i entre llàgrimes va entregar a la seva filla.
Aquesta nit Sherezade va dormir amb el rei i va començar a explicar-li un meravellós conte, però quan va començar a clarejar Sherezade va interrompre el conte al moment més interessant.
Schahriar no va demanar que li tallessin el cap a Sherezade, perquè volia saber el final del bell conte que tant ho havia captivat.
Sherezade li va explicar contes durant mil i una nits, interrompent-los una vegada i una altra en arribar l'alba. Al final d'aquestes mil i una nits Schahriar es va convèncer que no totes les dones són dolentes com ell creia i es va casar amb Sherezade.
Aquests meravellosos contes que Sherezade li explicava al rei Schahriar en aquestes nits interminables són els contes de les mil i una nits. Gràcies a aquests contes Sherezade va poder salvar a les dones del seu poble i va aconseguir que el seu rei tornés a confiar en les dones. Amb una mica de paciència Sherezade va poder canviar el destí de molts.
L'amor que sentien l'un per l'altre va ser més fort que qualsevol altra cosa i des de llavors només van viure per estimar-se l'u a l'altre sense que cap ningú els pogués separar.
Aquesta és la bella història del rei Schahriar i Sherezade... Després de tot van viure feliços per sempre i el rei va tornar a confiar en les dones després d'aquestes mil i una nits.
LAS MIL I UNA NITS
Óleo de Konstantín Razumov
dijous, 16 de novembre del 2017
EL NOSTRE SOMRIURE ES L'ARMA DAVANT EL MASCLISME
“La
meva vida va canviar per sempre. El dolor és indescriptible. Sentia que
la meva cara, el coll i part del pit em cremaven viva” Katie Piper.
A favor de les cirujies estètiques he de dir que gracies a elles Katie Piper va tornar a somriure
Katie model britànica de 26 anys va ser atacada cruelment per Stefan Silvestre un delinqüent de 21 anys d'edat, aquest va ser contractat per Danny Lynch de 33 anys perquè li llancés acid sulfúric, en venjança per que Katie Piper va deixar la relació que portava com a parella amb Danny.
El primer contacte que van tenir Katie i Danny va anar a través de Facebook, ella no imaginava que aquesta relació la deixaria marcada per a tota la vida.
L'ex-model va passar per 34 doloroses operacions i amb prou feines ara recupera part de la seva anatomia.
A favor de les cirujies estètiques he de dir que gracies a elles Katie Piper va tornar a somriure
Katie model britànica de 26 anys va ser atacada cruelment per Stefan Silvestre un delinqüent de 21 anys d'edat, aquest va ser contractat per Danny Lynch de 33 anys perquè li llancés acid sulfúric, en venjança per que Katie Piper va deixar la relació que portava com a parella amb Danny.
El primer contacte que van tenir Katie i Danny va anar a través de Facebook, ella no imaginava que aquesta relació la deixaria marcada per a tota la vida.
L'ex-model va passar per 34 doloroses operacions i amb prou feines ara recupera part de la seva anatomia.
dilluns, 4 d’abril del 2016
LA PLUJA ALS LLAVIS
“Una ombra, un núvol negre darrere els arbres. I com un flaix, una llum li va caure sobre els ulls. Després, el va veure. Era un noi evoltat d’una boira espessa que la mirava. El noi li va allargar la mà.
Sentia les veus dels seus companys que la cridaven, però no podia moure’s. Sentia una atracció estranys en els ulls d’aquell noi. Ulls verds i penetrants, com les maragdes. La seva mirada se li clavava ànima endins. Un tremolor li va recórrer tot el cos i un llampec va esquerdar el cel. Aleshores va començar a ploure rabiosament.”
(Eulàlia Canal)
Sentia les veus dels seus companys que la cridaven, però no podia moure’s. Sentia una atracció estranys en els ulls d’aquell noi. Ulls verds i penetrants, com les maragdes. La seva mirada se li clavava ànima endins. Un tremolor li va recórrer tot el cos i un llampec va esquerdar el cel. Aleshores va començar a ploure rabiosament.”
(Eulàlia Canal)
dissabte, 17 de gener del 2015
La por no podrà mai amb la llibertat
Avui he rebut un missatge d'alarma on m'avisen que no
visiti cap lloc públic com monuments, museus o centres comercials.
Ja
que s'ha rebut una amenaça terrorista.
Darrerament dels atemptats a França la gent demostra estar nerviosa i encomana sense voler la seua por. Suposo que realment és aquest l'èxit de l'atemptat.
Darrerament dels atemptats a França la gent demostra estar nerviosa i encomana sense voler la seua por. Suposo que realment és aquest l'èxit de l'atemptat.
Per què si no ens tindríem que preguntar, matar és un èxit?
De debò s'aconsegueix canviar les coses?
A la història s'ha assassinat moltes vegades:
De debò s'aconsegueix canviar les coses?
A la història s'ha assassinat moltes vegades:
En nom de Déu, en nom de la llibertat, en nou de la raó...
És una tasca difícil, i dic difícil, perquè és més fàcil matar que viure, perquè la vida és el que més abunda. No es pot acabar amb totes les vides, per tant mai els botxins podran perpetuar l'obra de l'horror.
Aquelles víctimes que han mort sense cap raó encara són vives, hi ha molta gent que segurament comparteix grup sanguini amb elles, inclòs els propis botxins, l'arbre genealògic tindrà branques en totes direccions i les famílies de cadascunes es comptaran per desenes, com avis, pares, germans, fills, això mateix, fills.
Els fills són la cadena que ens uneix a la vida, les víctimes tenien fills i ara una part d'ells viuen a les seues proles i d'ells passarà als néts i així l'eterna joventut, llavors el concepte de "La vida eterna" rep sentit entre nosaltres.
Les víctimes van deixar frases, paraules, fotos , llibres, records, cançons, notes, felicitacions d'aniversaris i memòria.
Es pot matar tot açò?
És una tasca difícil, i dic difícil, perquè és més fàcil matar que viure, perquè la vida és el que més abunda. No es pot acabar amb totes les vides, per tant mai els botxins podran perpetuar l'obra de l'horror.
Aquelles víctimes que han mort sense cap raó encara són vives, hi ha molta gent que segurament comparteix grup sanguini amb elles, inclòs els propis botxins, l'arbre genealògic tindrà branques en totes direccions i les famílies de cadascunes es comptaran per desenes, com avis, pares, germans, fills, això mateix, fills.
Els fills són la cadena que ens uneix a la vida, les víctimes tenien fills i ara una part d'ells viuen a les seues proles i d'ells passarà als néts i així l'eterna joventut, llavors el concepte de "La vida eterna" rep sentit entre nosaltres.
Les víctimes van deixar frases, paraules, fotos , llibres, records, cançons, notes, felicitacions d'aniversaris i memòria.
Es pot matar tot açò?
dilluns, 3 de novembre del 2014
Madre selva
No soy una ninfa
no soy una diosa
no miréis mi cuerpo desnudo con tal voluptuosidad.
Me agrede...
La belleza no es más que sinónimo de lujuria
me creéis una virgen
¿es por que habito en esta selva?
¿es por que me cubro con las hojas que madre selva me entrega?
¿es acaso por que nunca corté mi cabello y creció lacio y negro, como el manto de la noche?
No oséis a besar mis tobillos
no siento los besos
no siento las manos.
un cuerpo, sólo es un cuerpo sin alma,
como un árbol sin savia.
No oséis acercaros más .
Miradme fijamente a los ojos,
penetrad en su interior,
descubrireis mi alma,
no la vereis, pero la sentiréis.
Entonces así y solo así lograreis conquistarme.
Juliana Areu
divendres, 12 de setembre del 2014
HIMNE GALÀCTIC
( Jaume Sisa )Habitant de terrestres confins,
d'una platja que n'era un jardí
arrelat en el blau firmament.
Un migdia de foc encendrà
les estrelles del cor de la nit,
on la música lliure serà
l'harmonia que portes a dins.
Cadascú serà déu i esperit
d'ell mateix i te tot l'univers.
Ni captaries ni reis pels camins
que relliguen la terra i el cel.
Saltaran sobre el nus de la sang
les cadenes de mares i fills.
Tots són pares i tots són germans
a les portes del seu laberint.
Dels tebeos a la llum de l'eternitat,
d'occident a l'orient traspassar.
De les cases, al mar i al desert,
del present a l'enigma del temps.
Avancem sense moure'ns de lloc
a poètiques forces units.
Si la vida és com un giravolt,
el més gran és també el més petit.
En el límit de la realitat
prohibir estarà prohibit,
quan galàctic el sol brillarà
a la terra que mai no ha existit.
dijous, 28 d’agost del 2014
Amor surrealista
( Dalí i Gala )
Es
van conèixer al carrer, ella abraçava un enorme rams de flors on els
lliris apuntaven cap a fora i entre ells es podien endevinar uns petits
ulls, ben be no se sap si eren negres o marrons. El portava un periòdic
obert a les mans. En girar la cantonada cap dels dos es van veure i la
col.lisió entre tots dos va ser inevitable deixant el periòdic ben
arrugat pel xoc.
Ella es va disculpar, va dir diverses coses
però el hipnotitzat la mirava sense parlar, si en aquell moment l'amor va
néixer i va a desitjar i estimar aquella estranya dona no va ser per la
seua veu dolça ni tampoc per el seu físic, però els seus ulls, era tan
estrany no va poder endevinar com era el seu color, per un moment li van
semblar marrons però quan la llum del sol els acaronava es tornaven
blaus, quan ja es van acomiadar, ja d'esquena ella es va girar i li va
dedicar un petit somriure el anestesiat per la seua mirada li va
retornar el somriure, ensenyant les dents, un somriure bastant lleig
però propi. Llavors el dubte un altre cop, els seus ulls semblaven
negres.
I va néixer l'amor com neix en tants llocs
Es van fer inseparables, van descobrir que tenien tant en comú, cap dels dos havien tingut grans amors.
A
ella li agradava saber que l'era un home culte, un artista, no solament
pintava quadres si no que una mica de la seua vida quedava reflectit en
ells. cada vegada que el pintava bocins d'ell escapaven i quedaven
capturats al llenç de pintura.
En canvi ell adorava la màgia
dels ulls de la seua estimada, la llibertat que mai l'abandonava, si
senyor era una dona lliure mai havia tingut amo si ella havia decidit
estar amb ell era perquè ho estimava veritablement.
Ella va
ser la seua musa sempre apareixia a les seues obres, encara que mai era
com a la vida real era diferent, era la part màgica de ella. Li dient
surrealisme en canvi per ell era la fotografia de l'ànima, allò que no
tots podem veure, alló que no podem tocar.
Era ella sota la carn, ella sota la sang i sota els ossos.
La seua estimada, la seua Gala
(Dedicat als amants)
divendres, 14 de febrer del 2014
POBLES LLIURES
Petit resum de Independència
Durant el segle XVIII la Corona espanyola va provocar el descontent de molts peruans al discriminar als criolls en les feines públiques i endurir l'explotació dels indígenes. En 1780, Túpac Amaru II va liderar una gran rebel·lió que va ser reprimida a sang i foc.
La invasió de Napoleó a Espanya (1808) va afeblir a la Corona espanyola, quelcom va ser aprofitat pels criolls de Llatinoamèrica per organitzar conspiracions i rebel·lions independentistes.
La Independència arriba al Peru a càrrec de la mà de Simon Bolívar. Al setembre de 1823 i va ser proclamat Dictador al febrer de 1824. Es va instal·lar a Trujillo i va organitzar l'Exèrcit Unido Libertador, que el 6 d'agost van guanyar als realistes en la batalla de Junín i el 9 de desembre en la batalla de Ayacucho. Açí es va signar la Capitulació de Ayacucho, el document que va segellar la Independència del Perú.
L'últim focus de resistència realista va ser la fortalesa de Real Felip (Callao), però el general espanyol Ramón Rodil la va lliurar a les forces de Bolívar el 23 de gener de 1826.
L'AMIC FIDEL
No tinguis por amic meu: estic alerta
Mentre vos deixa la terra
I el somni arriba...somia
Deixes l'ànima a l'esperança oberta.
Vindrà l'aurora i li diré: Desperta!
Van fugir ja les ombres enemigues.
Sóc company fidel de les teues fatigues
I gelós guardià de la teua vida.
T'avisaré del rondaire nocturn,
De l'amic traïdor, del llop feroç
Que sempre anhelen trobar-te,
Escodrinyar en les teues ferides
I si arriba amb pas taciturn
La mort, amb el meu udol llastimós
Li avisara a vos… descansa i dorm!
Arriba un altre dia
Mentre vos deixa la terra
I el somni arriba...somia
Deixes l'ànima a l'esperança oberta.
Vindrà l'aurora i li diré: Desperta!
Van fugir ja les ombres enemigues.
Sóc company fidel de les teues fatigues
I gelós guardià de la teua vida.
T'avisaré del rondaire nocturn,
De l'amic traïdor, del llop feroç
Que sempre anhelen trobar-te,
Escodrinyar en les teues ferides
I si arriba amb pas taciturn
La mort, amb el meu udol llastimós
Li avisara a vos… descansa i dorm!
Arriba un altre dia
dimarts, 21 de gener del 2014
Joan Vergés i Calduch
Joan Vergés i Calduch (Barcelona, 21 de març de 1928) és un poeta en llengua catalana.[1]Llicenciat en medicina el 1956, s'especialitza en psiquiatria i exerceix també com a metge homeòpata. També des de jove segueix la seva vocació poètica i participa en antologies universitàries, guanya el Premi Poesía Inèdita de Cantonigròs amb "Cançons i altres poemes" que s'editaran en el seu primer poemari "Soledat de paisatges" publicat el 1961. Amb el poemari "El gos" editat el 1965 per Edicions Ariel, guanya el Premi Joan Salvat-Papasseit. El 1968 Joan Vergés guanya el Premi Carles Riba de poesia amb "La vida nova" editat el 1970 per Edicions Proa. Més tard Vergés guanya el premi Ribas i Carreras dels Premis Recull de Blanes amb el seu llibre "Com un bosc silenciós", on hi ha alguns dels seus poemes musicats per Lluís Folch per a cantants de formació clássica (Alicia Ferrar, Ziva Aró, Julia Arnó). El 1994 publica el poemari "Ara és trist" editat per Mirall de Glaç.
Diversos músics i cantautors lligats a la Nova cançó s'interessen per la musicalitat dels seus poemes. El guitarrista i cantant Toti Soler inclou al seu disc "Liebeslied" sis poemes de Vergés. Poc després Joan Manuel Serrat musica amb arranjaments d'Antoni Ros-Marbà el poema "El vell" al seu disc "Per al meu amic". Maria del Mar Bonet canta i grava el poema "Comiat a un amor adolescent" el 1993, i el grup eivissenc Uc musica el poema "Provem altra vegada", al seu disc "Una ala sobre el mar". Ovidi Montllor versiona "Petita i blanca", musicat abans per Toti Soler, al seu disc "Bon vent i barca nova". Potser el més difós és el poema "Em dius que el nostre amor", musicat i gravat per Toti Soler, posteriorment versionat per Maria del Mar Bonet, i més recentment també per Quimi Portet al seu disc "Hoquei sobre pedres".
dimecres, 20 de novembre del 2013
Nit clara de lluna
Horitzons intemporals
miren els teus ulls,
salvatges indrets plens d'aurores boreals
on follets et canten a cau d'orella;
quina joia ens omple la teva presència!
tots els estels brollen de llum per tu
enmig d'una Lluna sempre plena,
doncs és gelosa del teu encant.
Petons de neu et cauen del cel
folls de tanta bellesa.
Brises polars serpentegena la captura
d'una carícia teva.
Fugaços estels somriuen intentant dibuixar-te
llacs de gel anhelen ser un mirall vostre
ossos i foques s'agermanen
per respectar la teva perenne llum
i de lluny, una missatgera melodia
vol ballar somnis infinits
amb infinits horitzons.
Josep Sanahuja Juncadella
divendres, 8 de novembre del 2013
ANTE EL ESPEJO
¡Acerquense niños y niñas!
Hoy explicare un cuento que nada tiene que ver con la fantasia o los sueños.
Un cuento alejado de los mitos y cerca de ser leyenda. Es un cuento crudo y real.
¿Os preguntareis entonces si estoy hablando de un cuento?.
Pues aunque desborda, la protagonista es una joven princesa, si joven y bella ademas valiente, lejos de vivir suspirando por el amor de un principe azul, la increible princesa dia a dia calbalga sobre sus tacones de color rojo los parajes de su hinospito reino.
Obediente y resignada, cumpliendo con su mandato.
Esta es su história
Otra vez esos dominicanos del tercero, ponen Regueton a toda pastilla, son las doce del medio dia asi no hay quien pueda dormir. La princesa despega sus pestañas y deja entrar la luz del dia. El gesto de su cara no puede ser mas inequívoco, es horrible esa luz directa a los ojos y que decír de ese ruido.
Se levanta y va directa al espejo, no es un espejíto magico, asi que el espejo refleja brutalmente lo que tiene delante.
La princesa es un saco de huesos, lleva un top blanco de tirantes, cortado por la mitad, solo cubre sus pechos y deja al descubierto su ombligo, el espejo tambien refleja un tanga negro donde se adivinan los huesos de sus caderas, su piel un color moreno oscuro donde resaltan morados y cicatrices, es todo un cuadro de contrastes.
Se acerca mas al espejo y mira su rostro, esta madrugada llego tan cansada que olvido lavarse la cara, el rimmel y el lapiz negro se han extendido por sus ojos, los pegotes son providentes, su cabello es una maraña de rizos castaños mal cuidados, hace tiempo que quiere cortarse las puntas pero nunca tiene tiempo, siempre esta cansada.
Si no fuera por el alcohol de seguro tendria hambre y se tomaria una taza de cafe y unas tostadas.
Mira hacia la ventana de donde viene esa música si se puede llamar asi al Regueton, pero su vista vuelve al espejo y una frase vuela en su mente:
- ¿Que habeís echo conmigo?
La princesa recuerda su infancia, vivía sumergida en sueños, queria ser misionera, llevar comida en un enorme camion al Africa y engordar a los desnutridos niños, nunca pidio demasiado, se conformaba con poco. Un dia todo cambio y dejo de soñar, no recuerda cuando ocurrió pero si las causas.
Nadie debe robarle los sueños a un niño, deberia ser delito.
La princesa se mira en el espejo y se repite:
- Peró estoy aqui, aun sigo aqui soy una superviviente.
Sus padres no la castigában si no iba a la escuela, a veces no sabian si iba o no, si no hacia los deberes tampoco sabian de la existencia de ellos, tapoco donde estava a la hora de merendar, podia no llegar a casa y ellos no la echaban de menos. El problema venia cuando sus progenitores estaban ebríos entonces se sucedian los castigos fisicos.
La valiente princesa siempre encontraba soluciones a sus problemas y acertó la solucion, pasar el tiempo minimo en casa, lo que la llevo a vivir en la calle desde muy tierna edad.
Mientras se mira al espejo una lagrima brota por su mejilla, pestañea y traga saliba, como quien traga amargura y dice con la voz entrecortada:
- ¿Que habeis echo conmigo?
Un vago recuerdo de adolescencia premeditada que la llevo por el camino erroneo, sexo drogas y alcohol un combinado explosivo para una niña grande, un juego prohibido que resulto fatal y ahora el camino elegido es solo el resultado del mismo.
Y la soledad se hizo su compañera, con ella se sentia segura, ella nunca la defraudaria y ante aquellos que se acercaban para aprobecharse la joven princesa estimo que un precio seria razonable, una tarifa era un escudo el cual hacia que la princesa se sintiera mejor.
¿Es asi como todo empezó?
Pues no lo recuerda, solo tiene veinticuatro años pero ha vivido tanto, tantas emociones fuertes hacen que le falle la memoria.
Sus enormes ojos de color miel hoy parecen de vidrio, inmoviles ante el recuerdo, han visto tanto que ni cerrados descansan.Princesa despierta, pasas el dia sumergida en tus pensamientos.La noche cae y prepara su cuerpo, unta su piel en crema de aroma a fresas, los cortes de los brazos le recuerdan el remordimiento, la vergüenza, el castigo que cree merecer, los morados en sus nalgas un dia fueron agujeros negros como los que habitan en las galaxias, pero su energia, su fuerza los volvió uniformes dejando solo el color y el tamaño, recordando cada una de sus batallas.Ya con sus tacones rojos, su short minusculo y su top transparente, preparada ya para adentrarse en su paraiso, revisa su imagen ante el espejo, es toda una princesa.Al anochecer vuelve a florecer y la ciudad explota en colores.Esto no es libertad se dice la princesa mientras se contonea en sus elevados tacones, balancea su bolso y en un juego de movimientos atrae a todo ser que goze de tener dos ojos sobre la cara. Su cuerpo te invita, sus morados y sus cicatrices piden auxilio, solo el bullicio de la rambla esta latente. Sube y baja la rambla y no puedes evitar mirar sus pies, esos tacones realmente le quedan bien, el rojo es un color perfecto, destaca entre la gente e invita a conocerla. Tan facil, tan distante, tan cercana, tan dificil.
La princesa cumple con su agasajada agenda y pasea su esqueletico cuerpo bajo la luz tenue de las farolas.
Y bien pequeños este cuento llega a su final, el final de la joven que cabalgaba sobre sus tacones, pero no sufrais por ella por que a la princesa ya nada puede afectar pues los golpes mas duros no dejan señal.
¡Acerquense niños y niñas!
Hoy explicare un cuento que nada tiene que ver con la fantasia o los sueños.
Un cuento alejado de los mitos y cerca de ser leyenda. Es un cuento crudo y real.
¿Os preguntareis entonces si estoy hablando de un cuento?.
Pues aunque desborda, la protagonista es una joven princesa, si joven y bella ademas valiente, lejos de vivir suspirando por el amor de un principe azul, la increible princesa dia a dia calbalga sobre sus tacones de color rojo los parajes de su hinospito reino.
Obediente y resignada, cumpliendo con su mandato.
Esta es su história
Otra vez esos dominicanos del tercero, ponen Regueton a toda pastilla, son las doce del medio dia asi no hay quien pueda dormir. La princesa despega sus pestañas y deja entrar la luz del dia. El gesto de su cara no puede ser mas inequívoco, es horrible esa luz directa a los ojos y que decír de ese ruido.
Se levanta y va directa al espejo, no es un espejíto magico, asi que el espejo refleja brutalmente lo que tiene delante.
La princesa es un saco de huesos, lleva un top blanco de tirantes, cortado por la mitad, solo cubre sus pechos y deja al descubierto su ombligo, el espejo tambien refleja un tanga negro donde se adivinan los huesos de sus caderas, su piel un color moreno oscuro donde resaltan morados y cicatrices, es todo un cuadro de contrastes.
Se acerca mas al espejo y mira su rostro, esta madrugada llego tan cansada que olvido lavarse la cara, el rimmel y el lapiz negro se han extendido por sus ojos, los pegotes son providentes, su cabello es una maraña de rizos castaños mal cuidados, hace tiempo que quiere cortarse las puntas pero nunca tiene tiempo, siempre esta cansada.
Si no fuera por el alcohol de seguro tendria hambre y se tomaria una taza de cafe y unas tostadas.
Mira hacia la ventana de donde viene esa música si se puede llamar asi al Regueton, pero su vista vuelve al espejo y una frase vuela en su mente:
- ¿Que habeís echo conmigo?
La princesa recuerda su infancia, vivía sumergida en sueños, queria ser misionera, llevar comida en un enorme camion al Africa y engordar a los desnutridos niños, nunca pidio demasiado, se conformaba con poco. Un dia todo cambio y dejo de soñar, no recuerda cuando ocurrió pero si las causas.
Nadie debe robarle los sueños a un niño, deberia ser delito.
La princesa se mira en el espejo y se repite:
- Peró estoy aqui, aun sigo aqui soy una superviviente.
Sus padres no la castigában si no iba a la escuela, a veces no sabian si iba o no, si no hacia los deberes tampoco sabian de la existencia de ellos, tapoco donde estava a la hora de merendar, podia no llegar a casa y ellos no la echaban de menos. El problema venia cuando sus progenitores estaban ebríos entonces se sucedian los castigos fisicos.
La valiente princesa siempre encontraba soluciones a sus problemas y acertó la solucion, pasar el tiempo minimo en casa, lo que la llevo a vivir en la calle desde muy tierna edad.
Mientras se mira al espejo una lagrima brota por su mejilla, pestañea y traga saliba, como quien traga amargura y dice con la voz entrecortada:
- ¿Que habeis echo conmigo?
Un vago recuerdo de adolescencia premeditada que la llevo por el camino erroneo, sexo drogas y alcohol un combinado explosivo para una niña grande, un juego prohibido que resulto fatal y ahora el camino elegido es solo el resultado del mismo.
Y la soledad se hizo su compañera, con ella se sentia segura, ella nunca la defraudaria y ante aquellos que se acercaban para aprobecharse la joven princesa estimo que un precio seria razonable, una tarifa era un escudo el cual hacia que la princesa se sintiera mejor.
¿Es asi como todo empezó?
Pues no lo recuerda, solo tiene veinticuatro años pero ha vivido tanto, tantas emociones fuertes hacen que le falle la memoria.
Sus enormes ojos de color miel hoy parecen de vidrio, inmoviles ante el recuerdo, han visto tanto que ni cerrados descansan.Princesa despierta, pasas el dia sumergida en tus pensamientos.La noche cae y prepara su cuerpo, unta su piel en crema de aroma a fresas, los cortes de los brazos le recuerdan el remordimiento, la vergüenza, el castigo que cree merecer, los morados en sus nalgas un dia fueron agujeros negros como los que habitan en las galaxias, pero su energia, su fuerza los volvió uniformes dejando solo el color y el tamaño, recordando cada una de sus batallas.Ya con sus tacones rojos, su short minusculo y su top transparente, preparada ya para adentrarse en su paraiso, revisa su imagen ante el espejo, es toda una princesa.Al anochecer vuelve a florecer y la ciudad explota en colores.Esto no es libertad se dice la princesa mientras se contonea en sus elevados tacones, balancea su bolso y en un juego de movimientos atrae a todo ser que goze de tener dos ojos sobre la cara. Su cuerpo te invita, sus morados y sus cicatrices piden auxilio, solo el bullicio de la rambla esta latente. Sube y baja la rambla y no puedes evitar mirar sus pies, esos tacones realmente le quedan bien, el rojo es un color perfecto, destaca entre la gente e invita a conocerla. Tan facil, tan distante, tan cercana, tan dificil.
La princesa cumple con su agasajada agenda y pasea su esqueletico cuerpo bajo la luz tenue de las farolas.
Y bien pequeños este cuento llega a su final, el final de la joven que cabalgaba sobre sus tacones, pero no sufrais por ella por que a la princesa ya nada puede afectar pues los golpes mas duros no dejan señal.
diumenge, 22 de setembre del 2013
El gato con Chistera
Esta es mi charca, dijo la rana
la carpa salpicaba enfadada salpicaba ,
la rana saltaba y croaba , esta es mi charca .
La oruga y la araña no entendían el dilema,
hasta que apareció el gato con chistera.
Señora carpa, bella criatura del agua, déjeme mediar por usted,
yo seré un caballero y la defenderé.
La oruga y la araña marcharon ya, pues sabían lo que pronto iba a pasar.
El gato muy educado llamó a la carpa a la orilla, y cuando esta cedió de un zarpazo se la comió,
El gato con chistera saludo a la rana; que tenga un buen día,
la rana saltaba y saltaba, croaba y croaba,
esta es mi charca, esta es mi charca,
la rana cantó y cantó hasta que la luna brilló,
después un festín de moscas se dió
y sólo dormida con la carpa soñó
dijous, 19 de setembre del 2013
Martin Luther King
...Un dia et trobaràs amb una gran oportunitat davant teu i aquesta et cridarà a prendre posició ferma devant un gran principi, una gran qüestió, una gran causa. Tu et faràs enrere excusant-te amb el fet que vols viure una vida més llarga. Potser tindràs por de perdre la teva feina o potser de que et critiquin, o de perdre popularitat. Potser també tindràs por que algú t'ataqui amb un ganivet o una pistola o que et posin una bomba a casa teva, i per això decideixes de no prendre cap posició ferma... Doncs així podràs anar vivint fins que tinguis noranta anys, però estaràs tan mort als trenta vuit com ho estaràs quan en tinguis noranta. La interrupció de l'alè en la teva vida no serà res més que l'anunci caduc d'una mort de l'esperit que va succeir temps enrere. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar el dret. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la veritat. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la justícia. ( Martin Luther King )
dissabte, 24 d’agost del 2013
MUJER PERVERSA
Si es cuestión de confesar confieso que derrocho perversidad
y que no me arrepiento
Pero que la sin razón hacia mi aun me duele, como acostumbrarse
al odio, al rencor a las dudas
si confieso que he matado
si confieso que he mutilado
si confieso que he robado
pero y acaso no soy un ser humano?
es que no sangro si me hacen daño?
no exagero como todas las demás?
es que acaso no sufro ,lloro ..... Y voy de compras?
Es que un ser como yo no merece ser querido?
es que acaso no necesito un poco y solo digo un poco
de amor,cariño ,comprensión............Y joyas? (Juliana Areu)
dimecres, 17 de juliol del 2013
La vella Mort
En el camí, la terra humida, les flors grogues, l'aire tan pur, els raigs de sol que il·luminen el paisatge.Però aquesta vella em persegueix, ho fa sempre, sempre esta prop meu. Amb les seues robes velles, draps de color negre.
Deixa'm en pau padrina!
Deixa'm fer tranquil·la el camí!
Que vols de jo? Que vols d'una pobra jove?
L'anciana s'apropa a mi amb un caminar costós tipic d'una padrina, la seua cara esquelètica em fa un gest de comprensió, les seues mans ossudes toquen la meua cara mes bé l'acaricien i de la seua boca com si fes anys, tal ves segles que no l'obrís de sobte l'obre, noto un alè pudent que deixa pas a la tremolosa veu, que diu: "Solament deixa'm acompanyar-te, l'aire continuara sent pur, el sol continuara brillant, les flors encara viuran perquè els teus bonics ulls puguin gaudir-los.
Solament permet que aquesta nefasta i decadent anciana t'acompanyi. Tu petita jove que m'has vist, solament et dic deixa que aquesta maleïda vella sigui amb tu".
L'anciana estén la seua mà per tocar la meua, la seua freda mà em desconcerta, però segueixo el camí al costat d'ella.
Possiblement estigui cansada, possiblement per que es vella peró possiblement per que la mort també es cansa.
Per Juliana Areu
dimecres, 5 de juny del 2013
La petita heura
La més diminuta entre les heures, la més jove i possiblement la més insignificant entre les plantes.
Admirava la bellesa de les seues germanes, fulles verdes amb tocs en groc que acaracolades entre elles dibuixaven figures en moviment.
La petita Heura somiava desperta, anciava sortir de la foscor del bosc, sentir la calor de la llum solar, delitarse en la claredat del dia, explorar altres horitzons i deixar d'estar estàtica.
El camí cap a la llum venia del tronc d'un majestuós pi de 104 anys.
Decidida a fer realitat el seu somni la insegura planta va grimpar per l'arbre. Però el camí no sempre és tan fàcil, les seues germanes mai li permetrien el pas. Per a elles una heura que no grimpa no era res.
La jove i verda Heura amb la seua tija raquítica i les seues fulles palmades va començar a plorar profundament, sentia que mai podria realitzar el seu somni.
Va haver de ser el plor que com el xiuxiueig del vent va atreure al noble pi, estenent una de les seues branques li va oferir un camí segur sol per a ella.
Quan les seues fulles van fregar les branques i va poder grimpar per elles, la petita planta va sentir que el plaer es deriva del tacte i que el tacte compartit és el plaer mes assolit.
Deixant enrere a les seues germanes la petita Heura seguia cap a endavant, buscant la llum i gaudint de la sensació que li causava aquell nou amic.
Per fi ja a la copa de l'arbre va començar a gaudir dels primers raigs solars, suaus i càlids, com ella sempre havia somiat.
I va pensar: "Es aquí on vull descansar"
Per Juliana Areu
VENUS HOTENTOTE
Gràcies a Mandela despres de 160 anys el seu cos va ser retornat al seu pais d'origen i va ser enterrada dignament
A Sara Baartman tot el meu respecte
Subscriure's a:
Missatges (Atom)